Aprop...

"Aprop" no és la paraula doncs mai estic suficientment aprop d'on vull estar.

És veritat.. ho admeto.. la teva pell, suau i a la vegada càlida, em calma aquesta ànsia que porto dins, un foc que em va cremant lenta però constantment. Però com si d’una flama divina es tractés, mai m’acabo de consumir. És com una droga a la que m'hi vaig tornant cada cop més i més adicte.

Tot i acariciar-te, abraçar-te, besar-te i fins i tot llepar-te i mossegar-te, sempre apareix una fina i elegant capa invisible, que tot i en la intimitat, m’impedeix estar més aprop teu... M’impedeix saber què penses, què sents, saber on estàs en aquell precís moment. I hem perdo per tot el teu cos buscant una zona estable des de la qual puguer buscar algun altre punt on perdrem. I llavors m’hi perdo. Una mà, un dit, una ungla, potser amb una petita piga sense relleu n’hi haurà suficient per a que m’hi perdi durant uns segons, uns minuts, hores, dies... I llavors, em trobo cohibit per un cabell que s’interfereix entremig del costós camí dels nostre llavis, i el segueixo amb els meus dits mentre els nostres llavis es busquen, es troben i es perden, es busquen, es troben i es perden, es busquen... S’hi troben...

I veig que aquell cabell s’enrevessa entre molts d’altres cabells i m’hi sento identificat en aquella confusió de camins que com més s’acosten al final més costa de veure per quin avances.
Però sé que si mai hem perdo em donaràs la mà i m’acompanyaràs en una infinita amistat, eterna com la llum que s’apaga i queda en el record de totes aquelles ments que, juntes, han vist el ressorgir d’un nou sol en alguna platja del pacífic en què les estrelles han volgut acompanyar, de la mateixa manera, al Sol fins al seu punt més àlgid.

( AlbertDM - 16Hz )